Et corquen les farines

Tot comença bé per al pastís Sempre que havia volgut imitar els mestres Fer llurs formes d’alta pastisseria Trobava al capdavall que la farina Era haguda sabotejada. Tot començava bé per al pastís. Pas a pas, seguia les instruccions Barrejava a poc a poc, mes amb prou traça I com qui diu amb la mà trencada Els ous, l’oli, les essències... Mauraves llavors una pasta d’allò més dúctil Mal·leable, grogueta, lluent, flairosa, greixoseta. Mes quan calia afegir-hi farina Car allò que fonyegaves era massa tou, no prou làbil L’escàndol s’escunçava. Què és això...! S’esglaiava el sobrecoc. Car tota mena de brutícia eixia de la bosseta - Herbotes, palles, pellerofa, bocins de carn podrida Escarbats de totes menes, vius i morts Roplegats qui sap per on. M’han sabotejada la farina M’han enverinada la farina Em volen enverinat... Tractava de dir, mes cada mestre em guaitava Amb malfiança; no anirem pas Enlloc, semblava dir. Cada mestre em guaitava amb fàstic Cada mestre se’m treia al capdavall De sobre Cada mestre em sobreprèn sense contemplacions Cada mestre, ecs...! I deixa’m escombrar tot això cap a les escombraries I deixa’m amagar Ben amagat, empaitat per sempre més Pels cucs de la farina Pels sobrecocs ganyons i molt ofesos I els cucs enferotgits de la verinosa farina Traïdorencament adulterada Pels bares Llefiscosos Repents Tapats enemics.

allò que costa

És massa fàcil d’anar pel món tocant un guitarrot, És massa fàcil de dir-se Pep i fer de pagerol, Fàcil de tocar culs de dones i rebre algun carxot, D’agenollar’s i d’adorar quelcom, ni que fos lo Sol. És molt més costós cada jorn d’encar rembre’s del no-re, De nedar contracorrent pel riu de ferro roent; Més costós de treure’t de l’infern que et solca sense fre Com riu de ferro roent que et solca el cos contracorrent. És fàcil de seguir el seguici, de marxar al so de la marxa; Fàcil de fer cua a l’hospici, fàcil d’ésser peix a la xarxa. És fàcil de cantar l’himne i acabar salivall de bomba. Més costós és fer equilibris cada jorn damunt la tomba, Clot de buidor d’on véns i hi tornes a pas esbufegat, Sense genives mastegant despulles de demà-passat.

blanques en el blau fosc

Al cru esbufec del vespre sobtat Al cru esbufec del vespre sobtat Tots baixem dels trens i sortim de les cases A esguardar esbalaïts els cels geomètrics. Cerquem les esteses sense arbres i els vessants I els capdamunts dels tucs per albirar millor Les figures, els codis, els diagrames, les espirals, Les rodes, els ideogrames, les caselles i els torniols, Les figures geomètriques, blanques en el blau fosc, Qui viuen i es desenvolupen cosseres i en lògiques Dimensions, els signes inconfusibles, qui tampoc No cal interpretar, com si duguessin cap mena De significat o portentessin el destí de ningú, Ni ens diguessin qui ha d’esdevindre l’autèntic Del nostre boldró, i qui el soldat i qui el sacerdot; No; car el futur no existeix, i tothom es va esdevenint A l’atzar. És només l’espectacle qui val, i l’interrelació Entre els qui, més o menys atabuixats, el presenciem.