en Clint Riverol, apotecari amb dons i dots

Clint Riverol, apotecari delitós, de mans qui sempre treuen l’entrellat







L’apotecari Clint, la seua farmàcia

Atreu alhora malalts i sans.

Ran de taulell, part del davant,

Cinc ariets en poden sortir

Si el pacient és massa impacient

I no vols servir-li damunt el taulell

Les drogues per què es desficia, agressiu.



Els cinc caps dels cinc ariets,

Que poden eixir de cop-descuit,

I s’emboteixen i desemboteixen

(Segons n’afluixis o tibis els ressorts que els sotsjeuen)

Com canons d’acer de gàlibs a llivells descendents

O ascendents

Que s’imbriquen ferm,

I poden atènyer els tres metres de llargària pel cap baix,

Són com peus de robot, corbats cap endins i encoixinats

Lleugerament, com guants de boxa.



Ara, quan és cap prenyadeta qui fa cap a la farmàcia,

L’apotecari Clint Riverol

Es desa, s’embeina cada cap d’ariet,

I per comptes fa treure tot d’amples coixins tovets, plenets,

De dolços colors,

Per què la prenyadeta s’hi repengi,

Amorosa meravella,

Ella i el seu ventrell esbombat

I el seu conyàs mocallós,

I hi escarxofi si vol aquelles natges perfectes de Barbarel·la.



Clint Riverol, l’apotecari de les mans màgiques

No pot anar enlloc,

Mai no es perdrà en cap envitricoll,

Que pler de senyores amb el magnífic prenys

Al capdavant

No sàpiguen trobar’l

(Com qui en troba el desllorigador)

De mantinent.



El volten com seduïdes papallones

El cimbell més flairós

I cor-robaire, fetiller, enciser, plaïble, amable.

I es tenen envegeta, les dones de l’enorme panxa,

I per això se les enduu tendrament a un racó

A apaivagar-les

I els diu íntimament

A cau d’humida orelleta:

Gateta meua, ja saps on sóc.

M’hi véns a veure a les dues...

O a les tres...

(L’hora que té lliure.)

I elles llàgrimes de joia els regalimen galtes avall.

–Però hi seràs al moment crític de l’encaure...?

–Seré a l’indret l’instant on deslliuraràs.

Al contrari, hi vindré amb pler d’estona a balafiar;

Tindrem lleure per al que et roti, ma cuqueta, meliquet, tresoràs.

Veuràs si hi gaudirem!



Les dones prenyadetes se li arraïmen, doncs,

Car prou saben, sedegues, que perquè és tan savi

No pot aixecar-la

I tanmateix té unes mans tan avesades i traçudes

Que els massatges que els dóna...

(Només sexuals quan elles mateixes,

Bensenes totes bleixoses i molles,

Li guien les mans als indrets més delerosament suspectes...)

Els produeixen llavors els millors orgasmes,

Astronòmiques harmonies dels universos en formació,

Harmonies, dic, mai abans ni després ateses.



En Clint esdevé el déu Mulciber, el fonedor

Qui afaiçona; més que mòltes, foses,

Les dones sucoses de l’urc bofegós.

Totes se li fonen, hò, com incongrus llimacs

Massa llaminers

Rere l’apocalipsi bord

I acaçats a tornajornals pels llamps anorreadors

Dels caos dels entre-universos,

Atesos doncs ara i adés pels darrers no-res,

Sota la sola inclement,

Trepig constant fins a l’esborronat esborrament,

Xemicaments absoluts...,

Extincions encadenades...,

Abans la nova gloriosíssima naixença,

No s’instauri,

El nou: Ja hi som, moixa suada,

T’ajudaré a vestir’t; a casa et dutxes i t’eixugues bé.



Cal comptar amb el fet que un cop

No ha gaire

En Clint mateix no hagués hagut

De ficar’s el braç gargamella avall

I amb la seua màgica mà

Recacejant pel propi estómac

No es trobés el tumor pelut i queixalut

Que ens me’l prenyava

I no l’arrenqués amb esquírria

I l’extragués i el llencés a la palangana,

I de la palangana al canfelip,

Mentre el fetus maleït reganyava i abjurava,

Renegava i mossegava,

I llavors el sempre elegant apotecari Clint

Això no fotés, heroic,

Fer baixar l’aigua en torniol esbojarrat

Que, com cagalló maligne,

L’embrió anticrist,

La claveguera no se l’endugués

Definitivament doncs

A l’infern de les pitjors dolenteries.

Onades d'àcid

Passi-ho bé, o Dues maneres de fondre’s Passejàvem de bracet per les barriades altes. Ens sobtaren els aldarulls. Empentes rai; la gentalla renillen d’impaciència Boques roents se’ns foten a la cara. Odi nodreix odi ràpidament. Un armat es despatxa cap a nosaltres. Com s’immisceix a la nostra mortalla Ens ajupim... Ens agenollàvem (en plec acostumat) Perquè ara lo cap ens fos tolt. Tret que alhora burxàvem adeleradament Amb les urpes la terra. La terra. N’eixiren en escamots reguinyosos Els gats del soterrani. Centúries closos, s’havien anats reproduint ells amb ells. Ara bestialment afamegats Molt pudents i bruts, ixen a la llum reganyant i famèlics. Famèlics, amb un de monstruós Entre l’esparracada munió Semblant a hirsut pol·luït ornitorinc Qui em té l’ull robat. Robat; si gosava, el roplegava i me l’enduia a la platja també. Platja on assegut t’ensorres lentament Per a tornar’t també sorra... Sorra en sorra, fos Com monument si fa no fa antropomòrfic afaiçonat amb sorra Que al capdavall et reconeixes que No pas altre totes aqueixes hores no fores. Totes aqueixes hores, mentre guaitaves endavant La dona. La dona qui com totes les altres dones Qui s’aventuraven a l’onada qui les despullava I llavors espellava I llavors entre els breus esgarips d’esborronament En feia esquelets Com ara si l’oceà era oceà d’àcid S’aventurava a l’onada.

Sòlita historieta cusca

Historieta








(Resum dels capítols precedents)




Com qui ataca assassina qui taca,

com qui s’adorm assassina qui dorm

(i qui s’ajeu el qui jeu,

i qui s’agita el qui gita),

així el qui s’hi avé el qui llavors ve,

i el qui aplana el qui plana;

el qui afolla el qui folla,

i el qui aprèn el qui pren;

i, és clar, el qui afina el qui fina;

el qui apareix assassina el qui pareix,

el qui acreix assassina el qui creix,

el qui adreça assassina el qui dreça,

el qui arrapa assassina el qui rapa,

i el qui dóna el qui, ambtant, gens se n’adona,

i, és clar, tot home tota dona,

i tota dona tot home,

i tot home tot home,

i tota dona tota dona,

i el qui ho prova assassina qui aprova,

i qui aprova qui prova

d’assenyalar l’indret

senyalat on s’acompleix

el complit forfet.





——————————————




(Capítol nou)




Mort a mig dir




Ell qui fou ric paixà,

i de parlera gens cusca,

pujà als llimbs i no en baixà,

mort a mig dir,

brutalment i brusca.





——————————————




(Capítol deu)





Paraigua assassí burxant en basseta de sang





Com el son fot la son,

el raor la raó,

i l’endoll l’endolla…,

així el toll la virolla.





——————————————




(Capítol darrer)





Els pitjors assassins els millor condecorats




Ànima púsil·la,

pútida meravella,

sufocació espasmòdica.



El fel de l’absurd

ix i ompl

d’antuvi un clot,

llavors l’avenc sencer.



Lúcid interval,

insurrecció espontània,

esglaó esplèndid

cap a les tenebres múrries

del jamai ja pus.



Pletge epilèptic,

ranera apeiròfoba,

superstició enigmàtica.



El boiet eufòric,

magnànim bandarra,

li adolla els sagraments,

li’n plany pas un.



Subreptici assenta

l’ambigu acòlit

pròspers vertígens

per a l’adreta vídua.



Immunds tendons

de còpula inharmònica

mentre s’agotnen

als peus del difunt.



En claror d’aquari

encenalls de llebrós

sollevant el fèretre,

com padellassos

d’inescandallables xifres,

tomben i reboteixen

talment cabrits pels tossals

enduts pels vents

d’inconqueribles huracans.



La coprèmia no aflaca,

el verí a lloure

floreix mirífic

en policromes nafres

a l’horrorosa pell.



Neguit i desfici per la lenta mort,

cop rere cop,

tristesa infinita per la mort,

per la mort, per la mort,

de l’inconclús marrec.



Terror que et petrifica

per les grosses serps

de rere ca l’apotecari mut

qui el malremei dispensa

en gest repetitiu.



Les plantes tètriques

cap als vidres etziben

llargues llengües de set,

dementre que defora,

amb bruit d’esquellerincs,

la pluja martelleja els tolls

entre les immenses serps

disposades a escometre’t

amb llurs ullals roents…



Quina horror, quina horror,

aquest marrec és un marraco

mil camins ressuscitat

pel noïble il·lusionista

qui el noïble fillet

ens fa esbotzar la terra,

com noïble talp ciclopi,

per tota l’estesa del prat

de rere ca l’apotecari mut

on rectament afamegades

reganyen les serps.



Cada nova arrítmica osca

o portell fragós

per on fa cap el tarot,

cada camí més podrit i rosegat

(ah, marrec odiós

de les innombrables

aparicions malèfiques),

apar insistent cerimònia

en infern sens fi.



Ballant greus sardanes,

surten doncs els crèdits,

les inscripcions de l’última

aigualida escorreguda,

i quan s’acabarà, demanes,

aquest altre malson

que comença ara…?



Ploricons i xarrups de nas,

i la mort del cargol

trepitjat estrepitosament

per garranyigosa sabata,

mentre la sala es buida,

o el llibre es clou,

i el foc inaugura, hò,

la versió ja pròxima…