El màgic damunt la roca

El màgic damunt la roca. El màgic viu a la més alta i sòlida lleixa de la muntanya. Comoneix i mana les forces furients de l’existent. S’esmuny dels focs per les aigües fredes. De les aigües se n’esquitlla per subterranis respiralls. No es mor, s’esdueix. Es repenja en un bordó duríssim. El seu vestit és lleuger, mes és llarg a bastament. El seu capell mostra estels. El màgic et guareix. Coneix. I sap contar-te’n de bones. “És doncs càncer, mestre…?” — li demana, angoixat, l’atuït. L’alt màgic respon: “Mai no n’és, carallot! Teniu un fàcil cansament de les fibres del cos. El repòs us esmenarà.” Només el que veus és veritat. Calderes de foc tenen cors aïllats d’aigua glaçada. Al capdavall de cadascun d’aqueixos cors, Una eixida, per on la fimbrosa serp d’aigua del teu cos Rellisca cap a les eixutes, ben falcades, galeries… I ara, fill meu, acció.

Carxena en rosa

S. Valentí massacrat, o de les ulleres qui jovialment relluen. Cada matí a la meua dona Jacinta Li duc, ben dreta, la pinta. El dia de s. Valentí Li dic: “Ara vinc, ja sóc aquí, Amb el pinte ben dret davant, Ja a mig camí… de mi.” L’endemà, dia de s. Valentinill, Assidu ja li pentín lo pentenill. L’endemà d’aquest, de s. Valentinufa, Li pentinaré, és clar, els pèls de la fufa. L’endemà vinent, dia de s. Valentinul, Li pentinaré els del trau del cul. Vindrà llavors s. Valentinàs, I caldrà pentinar-li els del nas. Tot està previst pel calendari, T’hi vincles, salivós, vell dromedari. I tost farà doncs cap s. Valentinic I hauràs de pentinar-li els del melic. Vindrà el dia dels sants bessons Valentinella I li pentinaràs, de matí, l’aixella I, al vespre, ben dolç, els de l’orella. Més tard, per s. Valentinoll, Toca pentinar-li els pelets del coll. Els cabells del cap per s. Valentinap. (Eu no els hi pentín pas amb el nap; Els hi pentín, fi i refí, i refinat, amb la pinta, A la meua colta muller, Jacinta.) Ara ja hi tenim damunt s. Valentinames, On li pentines, ben pentinades, les cames. S’allarguen les nits amb s. Valentinits, Pentina-li ben bé els pèls dels pits. I ve l’hivern amb s. Valentineus, Pentinem-li entre els dits dels peus… Cada dia és s. Valentiquelcom, Cada matí cal pentinar quelcom, Sèduls, estrenus, a la tasca esmerçats… Açò i allò, ací i allà, i ontocom. Nassos de gnom, ert matràs rom, Ulleres lluents, bigots esborrifats, Trempant de pam, ficant-hi fins al pom, Suant i tremolant, trencant-nos-hi lo llom. Obedients i encalenderiats, Collons de déu, això rai, prou ens pertany, Pentinarem on calgui i no calgui, Pentinarem on valgui o no valgui, Pentinarem, pentinarem… Pentinarem tot l’any…!

Pastoral cinquena

Fes d’internats —Oh, límits inabastables de la meua estupidesa. I s’hi afegeix el barreig De rudiments de ço que aprens durant lo jorn. Les propietats escaguitxoses del suc de iucca, La representació còmico-sacra de qualque domàs de Lucca, Tant se val si genuí, O apòcrif, heretget, descombregat i pukka… Els focs follets dels cemintiris, El tremolor de la feble viu-viu dels ciris, Savis tastets de litargiris… Els còmplices acoltellats, Els reis penjats i escapçats, Els telamons trempaires… (—Se’t fa ara la boca aigüetes…?) L’ubiqua franquesa del desig imbarrable, La por a les cruels malalties, I tanmateix l’impuls suïcidari, l’autofàstic… Les mil-i-una nits de por, doncs, Amfibi, guaitant entre corrents de foscor La llúpia accelerada…, manxant envant…, Com parruf qui s’alçurés, i tragués, A dolls i grumolls, caps de gàrgoles… —Si balla, m’esglaia, m’esborrona, m’esgarrifa… (O diguem-li’n xeix), i, quan canta, m’escruixeix. —N’excel·leix, a fer’m la vida un tràngol, n’excel·leix. Lleterades al trebol que el sentdemà cal esborrar, Malament, amb mocadors. I, més tard, càbala greu, de molt de feixuc “pon-ne, si pots”. —No ho sé, no ho sé… No ho sé com s’acabarà, no ho sé pas. Davant les aigües beneites per als beneits, hom pondera La gràvida qüestió. Els frarots deliberen, amb posats greus, Sobreeixint fictes virtuts, Si allò fastigós que ara hi malsura No foren pas mocs d’infecció. A throatful of frogs. Amb goles gargalloses diuen: —I si no fos només gargall…? —I si fos…? Fem-nos-en creus. Freses de peixos d’entrecuix, és clar (Lleterades amatents, ara ho endevines), Prou en van plens, els missals, de dones nues, Pecadrius rai, i violades i filles qui paguen Amb l’himen qualque irrisòria criaturada, I pares cruels de fàcil agressivitat, I minyons enfletxats, amb musculets rodons, Tortures tortes, bonyets estranys. Fresses de fullaraques, Estampetes o retalls de revista per a pelar-se-la, I crists amb pits i peludet enfony dibuixats damunt, Tot s’hi val, entre els paperets curts Que engloben les lliçons que ara vindran, Si hom aixeca un calze de ninots Entre baveigs de matràfola I encara no sé pas quins altres pebrots, Car, fet i fet, ostes i falòrnies rai, I llavors, som-hi, al capdavall, sant tornem-hi, Això volem, això aprenem: Tall de destral, Tall de destral.