4 escaiences

escena al carrer



espectacular acollença…

paria que la pària paria…

es ficà, grinyolaire, a bescantar girientorn…

entre els bocabadats badocs,
malament rai, compteu-m’hi…

part darrere, amb verriny de verra, la gitana se’m refrega…

arribà el seu home, lleig, oliós; s’escarafallà
com un extremunciat de dolor incobeïble
ans molt burxegosa atès…

i aleshores me n’adoní que la gitana refregosa
paria pus tost homenot,
no pas donota lletja disfressada d’home lleig i maldestre,
i gens elegant, molt baldriga-baldraga, viltenible…

no, home únicament…

i l’altre marieta fent-se veure l’ofès…

fins que em treguí de la butxaca cinc durets…


——————————————





Ventre, ventricle, cíclic vehicle



L’infern, oh, monstre bare,
Amb fust de roure,
Pel cor que et frustra,
Sant Pere t’obre.

Pel ventre esquerre
Un nombre negre
T’hi entredegrada.

666, nombre terrible,
Al nou contrari — això somiaa
Un dia negre, baixant pel Segre
Carregat d’argues, part de Menargues…

Ara, allò que em migra
I que m’intriga… — un so de tigre!:

“Arri, ase pigre!”

Un so ben agre de tigre magre…

Que no fos clergue amb orgue i pifre,
Bròfec faldilles d’ample darrere,
Cul com un cofre, ferum de sofre,
Predicant, rude, el seu simple feble:

“Home, que un frare de sucre és llefre.”

De sucre és llefre?… Caic de l’onagre:

No és tan sapastre cap tigre magre.

Ah, bugre d’ogre!
Em mostra el rostre, febrós golafre…?

Verge, bon altre, mira, és en Nofre.
Ah, bugre d’ogre, mon propi sogre!


——————————————



Lectura al fum


Estàlvies, damunt l’illot,
Damunt el llot eixarreït,
Caplleven les ruïnes
Adés cruspides pels vasts deserts.

El llegidor capcina.

Veire vaire de vi clafert.

Buirac de boira de vit buit.

A la taverna de l’hivern
Escoles l’hora solivern…

—I entre els moros què hi fotràs
quan ja el petroli hi ha del tot fet figa…?

—Ni m’hi moc, els guait podrir’s
Penjats als dèrrics amb la camalliga.





——————————————



Travessant atapeïdes selves


Ei, per ací passà n’Hèrcules
Espantant-se com cuïcs tenaços
Els sòlits insignificants
Desats tímidament
Entre els forats pixats
Enfonyats a les torres
Cap a les portes de la selva.

Cap pont dels ases amb negligibles,
Burots pecs i lleigs ni cap
Llobada per feixuga que fos
Li entrebancaria la girada,
Gens li esmussaria l’esperó,
Heroi a tots els oratges i de tostemps,
De cap llei d’estranger ni de semblant
Emprenyaduria mai reu.

Ací es llençà a la fronda.
El seu prestigi ja era immens.

Lliscaven llunyes les barques
Amb les dones i els infants.

En canvi, ell no rellisca sinó
Devers el tou exuberant.

Hom l’en creu mort
Si quan pixant va fent i dient
Qualque darrera facècia i xiroiada.

“Els calçotets són l’engavanyament…”

De bec a bec de la Mediterrània
En conquereix els cors més rebecs
I sobrepassa espitregat i surant
Tota prova on tot altre
Periria escandalosament
I sense dignitat.

Molt abassegat pels assedegats
Voltors de l’inconseqüent,
Se’ls treu de sobre amb un revés.

“Els calçotets són l’engavanyament —
Impedeixen el bellug i el ballaruc
De la collonada.”

Llibertat, lianes, matxet,
Travessant vegetació,
El torrent, els sobtats i pertinaços
Enemics…

Per ací passà n’Hèrcules,
I tots en romanem abstrets.

Mefistòfil de vult trifront

Never again will I complain Ni em planyc amb tu ni sol. Ni commiser ni compateixc (aquest és un ofici Foll, per al qual no serveixc - hauríeu de robar’m L’amor propi i la dignitat amb què em basteixc), Ni em planyc aitampoc com gèl·lera brètol, Tòtil mitjamerda, de la pega damnada Que em condemna tostemps per dins a dur dol (Això fóra massa ridícul, a part, és clar, que Només ensarrona el ximplet cosó, carrincló, xaronet, Qui, gallina eixalada, sapastrívol a pler, Fa que fuig, il·lús, d’elleix). Plànyer’s, doncs, però no pas en el sentit erroni De sant Benet, ço és, que fóra molt mal fet De criticar el déu qui ens ha encolomades totes Les merdegades de l’ofec. No. No plànyer’s pas, sinó per virtut pròpia, pel seny O esme o consciència qui em vol sencer, gens contagiat, En fortalesa, perquè sabem que no hi ha déu que doni Re i que tot allò que ens esdevé hem de tomar-ho I per dins bastir-nos-en i damunt bastir-nos-hi. Per això. Diu: For five centuries the Turks Had ruled Bulgaria. I ara penseu: després De cinc centúries se’n desempallegaren i reesdevingueren Lliures comcal. Almogàvers bútxares, ferrenys, comencéssim De desvetllar, ca, el ferro novament, Car mai no és prou tard per a tornar-hi. Tornem, tornem-hi, tornem. Tornem, tornem-hi, tornem. A la claror enlluernadora d’aquest concepte, La tria esdevé palesa. La lluita per la llibertat cal mantindre-la tothora I en totes les condicions i menes de facetes. A l’embat del mascaret, a l’oreig dels ximecs O les gotes de sang quan el cos social esclata. Sota la ficta beatitud d’en Serapi quan s’estanca, Oprimit, l’oneig, i ens rodola damunt la falda Qualque cap escapçat, i de la llicorella d’escola, I simpàticament a totes les teulades, pengen, Per tota instrucció, xarons ex-vots molt sanguinolents. Si entre els ullals de l’alà bavallós Mudament s’escarrassen els infants, dos per boca, Vult trifront, triple Mefistòfil qui només Repeteix allò que li ordena de repetir el televisor. Corpuscles al brou, brunz el torn. Remenem, remenem. Amb quin moment de torsió contrària més gloriós No somiem que es girarà al capdavallet la truita! Sortiran de sobte els estilets dissimulats I amb cap punt no adobareu mai més els esvorancs Als polsos de les ídoles: Que mori cada Déu; ullals de pedra escalabornats i els fal·lus Itifàl·lics totalment esmicolats - algú en recull Les relíquies amb un mitjó o amb unes mitges, Dementre, tant acotar’s rere les engrunes, se’ls Veu els grassos tabolls: dones conilles qui els esparvers Adustament ullem d’ençà dels aixoplucs. Guaitem El pedaç celestí clariana amunt. Prou tost Se’ns esbaldregarà damunt el gruat capvespre I llavors atacarem. Preguem perquè mentrestant No se n’estiguin. Li havia demanat que no se N’estigués. No se n’estigo pas, senyora; qui sap Quant valdran aqueixes pedretes durant el temps De les catacumbes i, en acabat, en esdevinença del Restabliment, compteu, les ben poques homologades que Encara hauran sobreviscudes, compteu, déu-n’hi-doneret, Qui-sap-lo, prou podreu, pistrincs i anomenada rai. D’on haig de bravejar un darrer apedrec. N’ixc somrient, gairebé un colós jo mateix. En la llibertat, tot t’ho permet, adu que pugos Coldre un déu, i un déu adés suara descolgat I encara, ecs, gens flairós, pudent de podrit, Un déu assenyaladament enemic i tot: spanish. Car allò que ara només m’estreba els folres, Les pellaixeries de l’ànima, és el teu taboll- Ah, el teu taboll glatidor i grassonet, el Qual, esparver juganer, vull estovar’t ans nocar’t A cops picarolejaires de bec. Com amb escarpells Curosets les pellucalles o llepolies arqueològiques- Car tot està votat tard o d’hora a renèixer, Sobretot en el grotesc espectral on es degeneren Les ombres d’un foc morent, d’un foc morent. Mefistòfil de vult trifront, tot esperit, I tanmateix amb els fronts plens de bonys, Fins a la propera (oi?) em fonc, fonc, nc. Heus-ens: esdevenim el parell de nadons qui Nosaltres sols, ventre-escanyats, amb pler de feinades, Alhora que els arbres mil·lenaris No ens acaben de devorar, encara mig assolim De perbocar. Vull que sàpigos, venus avinent, asalta, adreta, De gençor curulla, eixerida, gentil i benagaia, Qui amb amorosiment i de bon fel vols tractar Els fills, que, si pareixes, és sols d’en tit, de manguis, Doncs, que has parit. S’estava la mare dolorosa Dejús la creu, tota llagrimosa, D’on penjaven els seus fills. Mes encara, mig colgat per l’arbre, li dic: Fuig! No pots fer’m plànyer amb tu, No em planyc amb dingú. “Amb dingú, amb dingú”, sonen a buit, En rebotre a terra, Els meus fruits.

Per òrbites

Desengavanya-te’n Si res d’inútil no t’engavanya l’enteniment Tornaràs a l’inici Albiraràs de bell nou l’inremembrada llum Qui esclata lentament i acoloreix Els paisatges resplendents de cada gènesi.

Addendum, vull dir, afegitó Com voler munyir la lluna o com Treure-li a en Jou el condó malficat Per tal de llavors pelar-li-la, Capoll en joli de cigala lila, Lila, lila, li la volem pelar, De d’altres vies làcties vol-ne hom per sopar. Aparell ideal, mànec hipnòtic, Si me li trec la cobra flonja, Estrany malefici, se’m fica a somiar Fantasies, un pic marejada com ara Per cervesa en dejú: un porc-espí És son coixí; d’escuradents fa anar La cua de l’escorpí; una llúpia Encesa de mena li ix gegantina Del melic — com se’n rescabalarà? Les pampallugues dels maragdes Dels ulls: gèrmens en microscopi, Cavalls de serp, espiadimonis, a Escosir-la, sotjar-la — els envia plegats, Ei, al bordell: Moqueu’s-e, voldreu? I no em torneu pas sinó ben mocadets. Car altrament ja ho digué, sense Camàndules, mon patronet sant Benet: Plànyer’s, tu, és el pitjor pecat; i prou.